Recordant a Paco Candel
No és infreqüent trobar-se amb el tòpic que fa falta conèixer el passat per entendre el present i dibuixar el futur. El present que avui creix té matisos foscos, i la crisi econòmica s’ha ramificat sense pietat sobre la societat esbocinant molts assoliments socials i fent pols el que fa poc temps eren sòlides estructures.
Fa falta mirar al passat en aquests moments. L’actitud no ha de ser malenconiosa, sinó pràctica: recollir les lliçons per responsabilitzar-nos. El cinquè poder, com va dir fa poc l’ex-fiscal general de Catalunya José María Mena, referint-se a aquell poder que està per sobre de la resta, juga amb la por i amb les imatges que fins fa algun temps resultaven més anécdoticas. Hi ha un altre tipus de pobresa, per exemple.
Recullo el retrat que va fer Paco Candel en el seu moment dels barris que creixien al voltant de Barcelona: “Donde la ciudad cambia su nombre” (1957). Eren uns altres temps, però es reprodueixen algunes estampes similars. El diumenge 11 de setembre de 2005, Juan Cruz a El País cap a aquest retrat del Paco Candel.
Als 80 anys, és autor de referència en la novel·la social. Es considera català i valencià. Segueix vivint en la Zona Franca de Barcelona, com un personatge més dels quals va retratar en els seus llibres sobre el paisatge de la immigració en la postguerra.
Si tu arribes al barri de Candel, Francisco Candel, en la Zona Franca de Barcelona, i ho fas amb temps suficient com per entrar en un bar a demanar aigua o cafè o cervesa o vi i li preguntes al cambrer si per casualitat ha sentit parlar de Candel, de Francisco Candel, probablement et respondrà com li responia a Candel qualsevol dels persones dels seus llibres més cèlebres, començant per aquell que li va donar més fama i controvèrsia, “Donde la ciudad cambia su nombre” (1957), una fabulació basada en la realitat amb la qual Barcelona va estrenar l’exposició pública dels seus pitjors ravals. Et respondrà el cambrer: “El Candel? Per aquí camina aquest, per aquí deu caminar. Candel es va avançar als antropòlegs moderns, i va ensenyar les vergonyes de la ciutat amb el propi llenguatge dels seus protagonistes; no va inventar gens, es va limitar a reflectir tot tal com ho va veure, utilitzant, a més, un llenguatge inèdit llavors, o per ventura visc tan sols en alguns dels llibres de Tomás Salvador o de Camilo José Cela .
Molts anys més tard, Manuel Vázquez Montalbán va recordar així aquell llibre: Era “el retrat del salvatge creixement urbà per absorbir les riuades de la immigració interior. Encara poden veure’s avui els escenaris d’aquella derrota social i arquitectònica en la Barcelona lletja de l’extraradi o en el que queda de la Barceloneta o del ja gairebé deconstruït Barri Xinès. La cruesa d’aquella història va fer que Candel fos famós més enllà dels barris, però sobretot als barris la vida dels quals desentranyava. I els habitants les vides dels quals descrivia es van posar tan furiosos, perquè aquí apareixien amb els seus noms i amb els seus sobrenoms, que Candel va haver d’anar-se buscant refugis i fins i tot noves històries amb les quals aclarir les que li van posar en el focus d’atenció. Així va néixer un altre llibre seu, “¡Dios, la que se armó” (1964), que va ser una crònica, igualment descarnada, però més matisada, del que passava als barris extrems de Barcelona i com alguns dels seus habitants li van voler donar una pallisa.
Va escriure molts més llibres Candel, i aquí, en aquesta conversa, parla d’alguns, però aquell li va donar tanta notorietat que aquest títol, On la ciutat canvia el seu nom, haurà servit per titular tants articles com els “Cien años de soledad” o la “Crónica de una muerte anunciada” de Gabriel García Márquez . Entre els altres llibres que va escriure Candel hi ha un que ha circulat menys, però que va ser una bíblia pels van començar a escriure en els anys seixanta. Es va titular “Hay una juventud que aguarda” (1956), i explicava l’ambició impossible d’un jove d’origen proletari que tocava a les portes de les grans editorials amb l’objectiu veritablement gosat si es fes artista
Dècades després, aquell Candel que va donar tant que parlar entre els seus, i fora dels seus àmbits, segueix vivint a la mateixa zona que va ser objecte dels seus primers llibres, damunt del bar on s’encongeixen d’espatlles com en les seves novel·les per dir-te on està la persona que cerques; acompanyat de Joana, una dona que li ajuda en aquests anys de la vellesa, i d’un periquito al que crida Raúl i que es passeja entre nosaltres com si també conegués les regles de la casa, Candel viu els 80 anys, recentment complerts, exhibint el mateix escepticisme amb que els seus personatges es buscaven la vid
La seva figura és la de sempre, la d’un home eixut que, assegut en la seva cadira de llegir, sembla encara més flac, més essencial, més tímid; té la seva barba de tants anys totalment cabell blanc i la seva mà és una fina capa de pell suau amb la qual t’assegura una rebuda càlida. Quan ja et sentis davant ell, i obres la màquina per gravar-li el que digui, et fan venir ganes d’explicar-li tu a ell quina has vist al carrer perquè ell torni a escriure del que va sentint. Doncs això ha estat la seva literatura: sentir el que passa per explicar-ho. Però ara està aquí, tancat en aquest colomar des del qual mira els seus barris; de tant en tant surt, quan li vam veure acabava d’esmorzar amb Jordi Pujol, que es va fer amic seu, però la seva vida ja és aquí dins, en una casa del que llavors era la Barcelona que perdia el seu nom”.
Llegir l’entrevista sencera.
· “Els carrers de Paco Candel”, d’Esther Pardo (Rúbrica Editorial, 2004). L’autora també ha publicant amb Rúbrica els llibres “Bombolles” (2000) i “Sota la pell” (2007).
Biblioteques
“No es possible la història sense documents; però tampoc sense documents amb història”
C. Amalvi, “Les lieux de l’histoire”, 2005
Llibreries. La llibertat que ofereix la literatura. Biblioteques. Els llibres com a objecte de desig i veneració en qualsevol espai. Són moltes les paraules que confabulen entorn a aquest món que teixeix el món de la cultura.
Ara, les biblioteques. “Llum entre ombres. 6 biblioteques singulars a la Catalunya contemporània” (Organisme Autònom de Patrimoni Víctor Balaguer, 2011) és un fantàstic llibre que recorre sis espais particulars. Per la seva arquitectura; pels llibres que guarden les seves prestatgeries. Per molts motius. Un fet que els fa especialment singulars és el seu origen, les forces impulsores: excepte la Biblioteca de Catalunya (1907), la Biblioteca del Centre de Lectura de Reus (1859), la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès (1860), la Biblioteca del Centre Excursionista de Catalunya (1876), la Biblioteca Museu Balaguer (1884) i la Biblioteca Arús (1895), són d’iniciativa privada.
Parlem aquí molt del teixit associatiu, de la importància de corrents com la dels ateneus. Moltes d’aquestes biblioteques sorgiren d’aquest moviment concret, nuclis per a la reflexió. En els seus orígens, l’interès per l’aprenentatge com a mesura de progrés social s’havia estès arreu. Independentment d’uns inicis humils i sense aparents pretensions, només les que van aconseguir un projecte amb uns objectius i lideratges prou sòlids han pogut arribar fins avui.
Iniciativa privada però amb el valor d’esdevenir servei públic. En general, els destinataris d’aquestes biblioteques eren gent senzilla, la majoria de vegades treballador,a a la qual s’ofereix una plataforma des d’on poder accedir amb certa facilitat a aquell coneixement que fins aleshores s’havia reservat per a un públic escollit.
L’any d’obertura de la primera, la biblioteca del Centre de Lectura de Reus (un referent d’instrucció de la classe obrera i líder del moviment ateneístic) coincideix amb la data simbòlica del punt de partida de la majoria d’accions col·lectives per a la regeneració catalana, que es multiplicaren: literatura, urbanisme, història, filantropia, ensenyament i biblioteques.
A Rúbrica hem editat dos llibres específicament del ateneus, encara que el moviment associatiu apareix en altres publicacions de les nostres col·leccions.
· “Els ateneus de Catalunya, 1854-1990”. Amàlia Bosch i Datzira
· “L’Ateneu Santboià”. J. López / M. Ramos / M. Torres / P. Baltà
Cites sobre memòria històrica
Una de les línies de treball per la que ens sentim més orgullosos a Rúbrica són les publicacions que van arrencar fa més de vint anys vinculades a la recuperació de la memòria històrica. De fet, la col·lecció “Cròniques de la Memòria” és la que ha ajudat a fer visible la nostra humil tasca editorial. “Les quintes del biberó”, d’Esteve Molero va tenir fins a tres edicions i va ser una de les primeres publicacions que va tractar el tema amb encert històric i humà.
Ara reviso “Les fosses de la memòria. Perquè cal desenterrar la història?”, de Neus Sallés i Josep Maria López, que va ser el vintè llibre de la col·lecció. Aquest assaig va comptar amb l’aportació del pròleg de Joan Santacana, un dels savis del nostre país.
La memòria és un fenomen molt estrany; no ho arxiva tot de la mateixa manera. Actua com l’ordinador: hi ha coses que les guarda a l’escriptori i, aleshores, les tenim presents cada vegada que l’obrim; d’altres coses queden guardades en arxius que no obrim mai; d’altres s’esborren i les perdem. Tant l’ordinador com l’ésser humà no som res sense memòria. Un ordinador sense memòria és una màquina inútil; l’ésser humà és, sobretot, memòria. Tots els nostres sentiments són memòria; la nostra visió del món es basa en la memòria, les nostres relacions amb els altres són fruit de la memòria… Sense memòria no hi ha humanitat.
I la memòria humana es transmet per la paraula, pels documents escrits, per les llegendes i fons i tot pels cants. Els objectes que ens acompanyen en la vida són simplement elements que ens permeten recordar: una fotografia antiga ens porta a la memòria una persona o ens fa reviure un fet que havien gairebé oblidat; un objecte que ens pot emocionar perquè ens evoca alguna part del nostre passat, una música ens fa posar els pels de punta perquè la relacionem amb emocions viscudes, una olor ens remet a records gairebé esborrats… però tot és memòria.
Sense memòria doncs, no hi ha Història. I l’ésser humà és sobretot història. Per tant, parlar de la memòria és parlar de la Història.
Amb tot, la memòria, que es concreta en imatges visuals traduïdes en paraules i emocions, no ofereix una visió uniforme i unívoca de la realitat. Cada persona veu i viu els mateixos fets amb ulls diferents. Els fets històrics passen per filtres individuals. Per això la versió que els humans tenim dels fets és diferent segons l’edat, l’origen, el gènere o la posició que ocupem en la societat; un mateix fet pot percebre de molt diferent manera un home d’una dona, un jove d’un vell, un ric d’un pobre, un africà o un europeu… I és que, com hem dit, els fets són filtrats abans d’ésser arxivats en els memòries individuals.
El pas de la memòria individual a la col·lectiva, és a dir, el pas entre la “història que jo he viscut” i la història del meu país també té altres filtres, molt més complexos. La percepció individual de la “Història viscuda” és subjectiva sempre ja que depèn del nostre propi filtre mental. Però la Història, en majúscula, té, a més dels filtres mentals dels protagonistes, el filtre del grup social que l’escriu; els fets poden ser distorsionats interessadament; s’amaguen fonts històriques, es destrueixen documents i monuments, es fan desaparèixer testimonis i s’elimina allò que no convé. És la manipulació de la memòria, la distorsió interessada de la història. Quan els humans travessem conflictes d’abast apocalíptic, com guerres, genocidis, destruccions brutals o cataclisme, sempre hi ha qui en vol monopolitzar la memòria col·lectiva. Amb tot, en els nostres temps hi ha un fenomen nou que consisteix no sols en distorsionar la memòria històrica, sinó esborrar-la, destruir-la. Fer la “damnatio memoriae” dels antics. Esborrar l’enemic en el record. Què no en quedi ni la memòria! Es tracta d’esborrar el disc dur de l’ordinador de la història. Quan això passa en l’escala individual parlem de malaltia greu, com l’alzheimer. Aquest llibre és un esforç per lluitar contra tot això; una reflexió profunda sobre la memòria contemporània que no defuig de cap tema. Davant de tanta banalitat que envolta avui el tractament de la memòria històrica, davant de tant usurpació sobre la història tràgica del nostre temps, tenim una anàlisi serena, valenta i, sobretot, desinteressada.
Aquesta petita lectura em remet també a un altre historiador de referència, Pierre Vilar.
En el curso de los últimos diez años de franquismo, y de los cinco primeros de la “transición”, casi no pasaba un día sin que publicaciones, conversaciones, recuerdos de mayores y curiosidad de jóvenes no tuvieran como eje la guerra civil. Después, la tendencia dominante ha venido a ser: “no pensemos más en la guerra; aquello fue una triste aberración”. Mientras la actitud, más o menos consciente, de repartir equitativamente -mitad y mitad- las pérdidas, las ayudas, las responsabilidades, los crímenes, evidencia el anhelo de que no hubiera nada de qué acusarse mutuamente. No estoy seguro de que esta ecuanimidad aparente sea tranquilizadora. Si el mito histórico tienen sus peligros, otro tanto sucede con el olvido. Poco antes de morir, el gran medievalista Claudio Sánchez Albornoz lanzó el grito de alarma: “No olvidemos la guerra civil”. Conocerla lo suficiente como para llegar a “entenderla” contribuiría, sin duda, a ahuyentar su fantasma, a superar el innegable complejo de culpabilidad que causaron a los españoles, después de tanta efusión de sangre, por una parte la derrota republicana, y por otra, el mentís que la derrota hitleriana, y la condena universal que la siguió, representó para la buena conciencia del franquismo.
L’esperit ateneístic
Segurament el fenomen dels ateneus protagonitzarà més textos en aquest bloc que utilitza l’excel·lent excusa de l’edició i el món del llibres per obrir un petit espai de reflexió individual i plural al mateix temps. Aquesta necessitat de revisió constant la considero necessària. Observar i obrir interrogants. Rere la pregunta, cercar respostes, que fins i tot ens siguin incòmodes. No és tant un exercici de relativisme com una necessitat d’exercir la reflexió constant i necessària.
Aquesta necessitat d’acció-reflexió es va fer més evident treballant l’amistat a un bon grapat de poetes de terres andaluses (La palabra itinerante) i del País Valencià (Asociación Poética Caudal), de tendències obertament llibertàries i crítiques amb el sistema capitalista, i que aboquen els seus esforços per fer de la paraula una eina d’ús quotidià.
Tornant al tema del moviment ateneístic. M’aproparé molt breument -ja tindré temps de parlar-ne en el futur- des d’un punt de vista que s’allunya d’aquest fenomen vinculat al món anarquista i llibertari, interessant també per analitzar. L’excusa són els premis Ateneus 2011 que atorga la Federació d’Ateneus de Catalunya i que va celebrar l’acte el passat dimecres 21 de desembre.
Va uns quants anys van editar a Rúbrica uns parell de llibres que parlen dels ateneus des de dos vessants: un exemple més concret (“L’Ateneu Santboià”, de J. López / M. Ramos / M. Torres / P. Baltà) i un des més general (“Els ateneus de Catalunya (1854-1990)”, de Amàlia Bosch i Datzira). Repassant apunts i documentació del meu treball de final de carrera, no deixà de ser realment extraordinari aquest fenomen de la cultura associativa a Catalunya, i més concretament, el moviment ateneístic. Al marge d’elements ideològics, i com a curiós del món del ateneus, el que succeeix a altres territoris de l’estat espanyol, o inclús a Europa, amb el ateneus, es difícil trobar una presència similar al moviment que es desenvolupa a Catalunya, extraordinàriament implantat.
Josep Termes i Agustí Colomines, en analitzar els orígens del catalanisme, diuen que “la societat catalana de la Restauració tingué en els ateneus un dels vehicles mitjançant els quals es vertebraren i es difongueren la cultura i la política”, tot reconeixent que els ateneus esdevingueren formes d’influència ciutadana. Antònia Pallach recorda al seu llibre La identitat catalana. El fet diferencial: assaig de definició que “l’associacionisme va emergir d’allò que es va anomenar societat civil, que va saber prendre un paper preponderant sota la dictadura, rellevant l’absència de les llibertats polítiques”, una línia també desenvolupada per Ainaud de Lasarte, que comenta: “Quan l’esforç individual no és suficient, apareixen entitats que ajuden a recuperar la memòria històrica, com els orfeons o els centres excursionistes, mentre es van creant noves institucions, com l’Institut d’Estudis Catalans, o recuperant les antigues, com la Universitat de Barcelona”.
L’autèntic projecte cultural depassa i supera la inèrcia de les formacions ideològiques: on les ideologies “amaguen”, enfosqueixen, la consciència i el sentit i proporcions del que és humà, un projecte cultural viu exerceix l’acció inversa: descobreix i posa el dit a la nafra. Repassant el llibres de Jordi Llovet “Adéu a la universitat”, no és difícil trobar paral·lelismes concrets entre elements d’un mateix cercle: les Humanitats, la cultura, que malgrat ser unes necessàries eines per encarar el futur i la construcció socials que actualment genera tanta incertesa, resta sota una visió on guanya la crosta d’allò immediat, concret, economicista, superficial.
Malgrat, un té l’esperança que, per sobre dels esdeveniments històrics, només se salvaran del naufragi –com el que sembla abocar-nos el present– les eines marcadament culturals, com poden ser ateneus, editorials, plans d’estudi, literatura, art, manifestacions culturals.
Associacionisme per casualitat
Per circumstàncies professionals, la vida m’ha anat apropant al món de la cultura popular. De fet, vaig iniciar el meu contacte amb Rúbrica Editorial treballant un informe -dirigit per Pere Baltà- per la Generalitat sobre el món ateneístic l’any 1999, que ha estat una referència per l’elaboració, per exemple, del PeCCAT, Pla d’equipaments culturals de Catalunya. Malgrat els anys que han passat, és un orgull que aquesta feina encara tingui certa vigència. Potser en poc temps aquest antic informe sigui una nova peça per un nou projecte vinculat al món ateneístic, que durant anys, no ha deixat de ser un protagonista essencial del moviment associatiu català.
Els anys van anar passant, i afortunadament, encara hi estic vinculat a aquest món de la cultura popular. Fins i tot, el meu treball de final de carrera d’Humanitats no ha quedat al marge d’aquesta cruïlla de camins. No sóc cap especialista en el tema: potser encara resta latent en el meu inconscient una certa tendència a una visió deformadament elitista de la cultura. Curiosament, quan la feina que faig en la meva vessant poètica es portar la paraula al carrer i fer-la matèria comuna de la vida. I la cultura popular és precisament aquesta que resta arrelada als carrers de moltes ciutats, de pobles, de barris que s’omplen periòdicament per celebrar una festa que va, moltes vegades, més enllà de la vessant lúdica: hi ha alguna cosa de reafirmació del col·lectiu que travessa les diferències de classe d’estatus. Amb totes les distàncies que es vulguin establir, moviments com el 15M tenen aquest pòsit que ja fa dècades que resta latent al món associatiu català.
Repasso algunes notes del treball de final de carrera: “Perquè la democràcia sigui real cal que es potenciïn canals per a la participació de la població. Les associacions contribueixen a construir una societat civil crítica i participativa, proporcionant informació per a l’anàlisi de les problemàtiques socials i fomentant el compromís per a la transformació social”. Malgrat aquesta “miedocracia” que sembla estrènyer el nostre present, no deixem de ser animals polítics, des de la individualitat, des del col·lectiu, des del vot secret, des de la xarxa que uneix les nostres inquietuds amb les del veí.
Un dels llibres que vam editar al seu moment que recull aquest esperit associatiu
“Instruïu-vos i sereu lliures, / associeu-vos i sereu forts,/ estimeu-vos i sereu feliços”. Josep Anselm Clavé
La Societat Coral Euterpe de Jaume Carbonell i Guberna
Aquest llibre de Jaume Carbonell és el colofó dels actes commemoratius dels 150 anys del naixement de la Coral Euterpe i dels Jardins del mateix nom, dos esdeveniments farcits de força i simbolisme per la contribució de Barcelona al que ha acabat sent el model de referència de l’associacionisme cultural català. Es recorda una època en la qual la ciutadania acollia als cantaires que es desplaçaven a Barcelona per cantar amb la Societat Coral Euterpe, hereva de la Fraternitat, primera societat de l’estat. L’autor incideix també en la incorporació a la coral Euterpe de la dona, i el moment d’una forta acció social i cívica, que obria a l’obrer un camí per la seva formació cultural, se li oferia la primera resposta a les necessitats socials i trobava un lloc digne per ser considerat com a persona en un entorn que li era molt difícil, en un procés que donaria una empenta que impulsà Josep Anselm Clavé, qui adquirí la dimensió pública d’un líder que esdevingué Diputat a Corts, Governador Civil, president de la Diputació de Barcelona, i sobretot, el gran promotor de l’associacionisme català. (Llibre inclòs a la Col·lecció Cròniques de la Memòria)
Millorant el present
Faig un cop d’ull a la meva biblioteca. No em puc queixar: la meva dèria poètica és força representada a les prestatgeries de la meva habitació. Cerco amb la mirada algun llibre que m’ajudi a arrencar la primera entrada del bloc.
Tinc a sobre la meva taula el darrer llibre que hem editat, “Nocturne para violín”, una novel·la d’una jove escriptora pratenca, Rose Avalon, que ha aconseguit en poc temps fer una segona edició d’un llibre que s’allunya d’alguns dels tòpics que envolten les novel·les de vampirs i tot el grapat d’estereotips que una saga cinematogràfica ha aconseguit inserir en molts joves. L’autora va presentar el llibre no fa gaires dies i un parell d’intervencions de lectors ratificaven la certesa que ens trobem amb “Nocturne para violín” amb una novel·la diferent del gènere vampíric. Estic content per haver donat suport a l’edició d’aquest llibre. Vull tornar a rellegir-la, perquè el procés d’edició va ser a ritme de llampec i no vaig poder gaudir de la seva lectura.
No molt més lluny, també tinc a mig llegir el llibre de Jordi Llovet, “Adéu a la Universitat. L’eclipsi de les humanitats”, un magnífic assaig. L’autor fa unes encertades reflexions entorn a l’evolució de la universitat, paral·lela a la seva societat, i com l’ocàs del crèdit que se li atorga als estudis d’Humanitats és un reflex de la crisi moral que ens envolta.
Un altra assaig, que dona títol a aquest primer text del bloc. “Mejorando lo presente” és un assaig que ens apropa a la darrera poesia espanyola amb una visió força heterodoxa i molt particular, que no és habitual, i s’escapa de la típica antologia que recull autors i els seus textos. Un servidor coneix a molts dels noms que apareixen en aquest assaig i no deixa de somriure al veure’ls disseccionats per Martín Rodríguez-Gaona.
Millorant el present. Potser és una aposta força ambiciosa per un bloc que no pretén res més que deixar testimoni d’una vida vinculada al món de la cultura, d’una persona que li costa desprendre’s de la seva professió i que pensa més en petites ambicions que sumin.
